Sandra Balsells. Premio Ortega y Gasset 2006
Por Laura Torrent
Que li ha aportat a nivell personal el fotoperiodisme?
Moltes coses. La possibilitat de viatjar i d’ entrar en realitats que a mi personalment m’ interessaven molt i que a l’ hora he pogut documentar com a fotògrafa i també doncs m’ ha aportat moltes vivències personals molt frapants, molt transcendents que segurament en el meu entorn personal no hauria tingut i a més la capacitat de poder difondre aquestes feines i per tant apropar realitats llunyanes al públic.
La opinió pública està tan saturada de informació que ha creat una “escorça” davant els conflictes constants?
Jo crec que això és un problema que no incumbeix gaire al fotògraf en el sentit que la societat no és una cosa estàndard, uniformitzada, sinó que dintre de la societat hi ha gent sensible, que és capaç de prendre consciència de com està el món actualment a través de les fotos i que hi ha gent que és molt de pedra i no els produeix cap sentiment. Òbviament els que fem aquest tipus de treball pensem que hi ha seccions importants de la societat que encara són capaços de reaccionar davant d’aquest tipus d’imatges, perquè sinó no tindria cap lògica el treball que fem.
Val la pena arriscar tant, inclòs la vida, per obtenir aquestes imatges?
Considero que val la pena depenen de les conviccions de cada fotògraf i de cada informador, és a dir si d’entrada dius val la pena, per sentit comú diria que no, però tu quan vas a un conflicte no penses que et passarà alguna cosa, tot i que passa, lògicament. Jo crec que si tens unes conviccions profundes i genuïnes doncs jo crec que un pensa que fer aquesta feina si que té molt sentit, que val la pena i que sempre penses que la mala sort no et tocarà a tu.
Un reporter es fa o neix?
Jo crec que hi ha coses que si que són de caràcter, de inquietud, la capacitat de resoldre allà on vagis, la predisposició a saber explicar històries però hi ha moltes coses que van unides a la formació. Ningú a nascut sabent. Tenim unes característiques que fan idoni per un tipus de feina, si, però tot això cadascú ho ha de fomentar, per tant hi ha una cosa de la part caracterològica i una altra part de la formació.
Què és el que li atrau a l’ hora de començar a treballar com a fotògrafa en un conflicte?
A vera, aquí sempre hi ha un mal entès. A l’ hora de començar el conflicte de Iugoslàvia, en el meu cas, no anava a cobrir el conflicte sinó que anava a cobrir la desmembració del país et trobes allà i al cab de deu dies esclata la guerra i has de decidir. Jo d’entrada, si hauria decidit anar a un país en conflicte? Doncs potser no. Jo anava a cobrir un procés de desintegració d’ un país de l’est que era un tema històric molt important i de sobte et trobes amb que les coses canvien molt ràpidament i has de prendre decisions. Ara, quina decisió vaig prendre de forma molt pensada i decidida? Que volia treballar allà i que em veia capacitada per treballar en aquell tipus de condicions. Perquè? Doncs perquè t’identifiques amb la gent, perquè penses que és la teva forma de poder actuar, de forma molt passiva, pertany a motivacions clares.
Com creu que s’hauria d’enfocar el tema de la immigració?
Primer amb molt de respecte, jo sempre penso que amb el tema de la immigració, a vegades es donen unes fotos, que jo crec que s’han de donar fotos dures, però que només les donem quan són immigrants, quan és la nostra pròpia població, no. Aleshores jo crec que aquí s’haurien de donar, en general, imatges més impactants, dures, quan parlem quan parlem de tragèdies provocades pel propi ésser humà. És a dir que les pasteres, en el fons, són tragèdies provades pel ésser humà. Perquè trafiquen amb persones, perquè van amb barques sobresaturades de gent, etc. Per tant, primer penso que caldria donar aquest respecte i després sobretot, haurien de contribuir les imatges a anar perdent aquesta indiferència que sentim pels immigrants.
L’ ideal de cada persona, és arribar a ser ciutadà del món. Es pot aconseguir?
Depèn de la forma de ser. És a dir si tu estàs vitalment bé, ets una persona inquieta i t’ interessen les coses que hi ha més enllà del teu barri, tu pots estar bé a qualsevol país del món i a qualsevol situació. Ara, si ets una persona amb difícil capacitat de mullar-te amb les coses, intolerant amb forma de vida diferents a les nostres etcètera, és evident que no pots ser ciutadà del món. Per ser ciutadà del món, s’ha de viatjar, s’ha d’ aprendre dels altres i s’ha de intentar amollar-te als sistemes de vida que et trobes.
Últimament està creixent el número de ONG, a pesar d’ ésser les primeres en acudir als conflictes, corren perill d’acomodar-se?
Si, és clar. Crec que hem de ser molt crítics i autocrítics amb tot el món de la cooperació, perquè correm el risc, això ja ha passat, de que hi hagi un cert “aburgesament” i s’acabin convertint en una empresa que dona serveis a un voluntariat però no deixa de ser una empresa. Home, els paràmetres d’empresari han d’estar perquè sinó s’ensorrarien però el que no pot ser es que això sigui lo primer. Jo crec que hi ha ONG que han perdut una mica de vista quina és la finalitat última d’aquella institució. El que no pot ser és que ens convertim en grans “blocs mastodòntics” que al final la meitat del ingressos van a parar a mantenir una logística i una infraestructura extraordinàriament cara.
En quin moment o posició està respecte a aquests temes, Espanya?
No sabria dir-te perquè hi ha moltes ONG aquí que no són autòctones sinó que són seus de ONG internacionals absolutament immenses com seria Oxfam o Creu roja, per tant, quin paper juguen aquí? Doncs no gaire diferents de la resta. Aquestes ONG tenen una capacitat de penetració internacional brutal. L’altre cosa seria veure quines ONG locals, autòctones tenim, el Raval és un bon exemple. És un barri amb molts problemes de marginació, de densitat d’emigració etc i esta ple de ONG locals autòctones que treballen a petit nivell i que estan fent feines molt positives, jo crec.
Com veu el futur?
El que seria el món de les injustícies socials, el futur no el veig gaire esperançador, en el sentit que vivim en móns molt separats; un primer món ric, sobresaturat de béns i cada vegada més indiferent amb al tercer món, que és el que prima al món. La quantitat de gent de viu per sota dels obralls de la pobresa quadruplica, multiplica deu vegades a la gent que viu en el primer món, per tant és un món que no deixa espai a l’esperança. Ara, hi ha actuacions petites, ONG, d’ individus, que permeten creure que això pot millorar una mica. En quant al futur de les ONG, doncs que no es perdi de vista que són organitzacions humanitàries i no empreses.
[...] excelente almuerzo en casa de mi colega Sandra Balsells y Pep, con Gervas. Luego siguieron entrevistas para mi que me dejaron baldado. Llegué a Atocha en [...]