Feeds:
Entradas
Comentarios

Posts Tagged ‘fotografia conflictos’

AUTOR:  Bolya BAENGA (texto original en Francés)

Tradución por  Caty R.

La palabra mas adecuada para la actuación de algunos soldados de la ONU (cascos azules) es repugnante.

No se puede entender como puede haber personas que, en teoría, deberían defender y no abusar de estas personas.

No sólo hubo violaciones y vejaciones a estas mujeres y niñas, si no que también, se recreaban haciéndoles fotos a las niñas violadas.

Espero que los altos mandos y los dirigentes de la ONU y de los cascos azules solucionen estas acciones tan repugnantes y que se aseguren de que no se vuelva a repetir este tipo de acciones.

Entrada: Carlos Quintero

Read Full Post »

 

Mbuyi Kabunda

Fotógrafo: Mbuyi Kabunda

Otro resultado tan lamentable de la guerra es el exilio de miles de personas que, por oposición a las ideas de las milicias o miedo a ellas, huyen de sus aldeas para poder sobrevivir de una situación tan nefasta como una guerra.

Huyen con sus familias y con las pocas pertenencias que poseen en dirección a campos de refugiados creados por organizaciones como la Cruz Roja, Caritas, etc; en las que pueden tener un futuro más esperanzador que el acabar en las tropas de ejércitos o milicias o algo mucho peor, muertos.

Entrada: Carlos Quintero

Read Full Post »

 

Mabel González Bustelo

Mabel González Bustelo

 

 

Un niño empuñando una ametralladora. Esta es la situación que viven muchísimos niños africanos en sus países.

Los niños, como aparece en el protocolo de los derechos del niño, no debe criarse en un ambiente tan hostil como una guerra. El niño debe criarse con una sola cosa en la mano, juguetes y con una situación social de paz y armonía, no tienen que estar involucrados en ningún tipo de conflicto ni mucho menos participar en ellos de una manera tan directa como pasa en estos tiempos, siendo niños soldados.

Entrada: Carlos Quintero

Read Full Post »

Sandra Balsells. Premio Ortega y Gasset 2006

Sandra Balsells. Premio Ortega y Gasset 2006

Por Laura Torrent

Que li ha aportat a nivell personal el fotoperiodisme?

Moltes coses. La possibilitat de viatjar i d’ entrar en realitats que a mi personalment m’ interessaven molt i que a l’ hora he pogut documentar com a fotògrafa i també doncs m’ ha aportat moltes vivències personals molt frapants, molt transcendents que segurament en el meu entorn personal no hauria tingut i a més la capacitat de poder difondre aquestes feines i per tant apropar realitats llunyanes al públic.

 

La opinió pública està tan saturada de informació que ha creat una “escorça” davant els conflictes constants?

Jo crec que això és un problema que no incumbeix gaire al fotògraf en el sentit que la societat no és una cosa estàndard, uniformitzada, sinó que dintre de la societat hi ha gent sensible, que és capaç de prendre consciència de com està el món actualment a través de les fotos i que hi ha gent que és molt de pedra i no els produeix cap sentiment. Òbviament els que fem aquest tipus de treball pensem que hi ha seccions importants de la societat que encara són capaços de reaccionar davant d’aquest tipus d’imatges, perquè sinó no tindria cap lògica el treball que fem.

 

Val la pena arriscar tant, inclòs la vida, per obtenir aquestes imatges?

Considero que val la pena depenen de les conviccions de cada fotògraf i de cada informador, és a dir si d’entrada dius val la pena, per sentit comú diria que no, però tu quan vas a un conflicte no penses que et passarà alguna cosa, tot i que passa, lògicament. Jo crec que si tens unes conviccions profundes i genuïnes doncs jo crec que un pensa que fer aquesta feina si que té molt sentit, que val la pena i que sempre penses que la mala sort no et tocarà a tu.

 

Un reporter es fa o neix?

Jo crec que hi ha coses que si que són de caràcter, de  inquietud, la capacitat de resoldre allà on vagis, la predisposició a saber explicar històries però hi ha moltes coses que van unides a la formació. Ningú a nascut sabent. Tenim unes característiques que fan idoni per un tipus de feina, si, però tot això cadascú ho ha de fomentar, per tant hi ha una cosa de la part caracterològica i una altra part de la formació.

 

Què és el que li atrau a l’ hora de començar a treballar com a fotògrafa en un conflicte?

A vera, aquí sempre hi ha un mal entès. A l’ hora de començar el conflicte de Iugoslàvia, en el meu cas, no anava a cobrir el conflicte sinó que anava a cobrir la desmembració del país et trobes allà i al cab de deu dies esclata la guerra i has de decidir. Jo d’entrada, si hauria decidit anar a un país en conflicte? Doncs potser no. Jo anava a cobrir un procés de desintegració d’ un país de l’est que era un tema històric molt important i de sobte et trobes amb que les coses canvien molt ràpidament i has de prendre decisions. Ara, quina decisió vaig prendre de forma molt pensada i decidida? Que volia treballar allà i que em veia capacitada per treballar en aquell tipus de condicions. Perquè? Doncs perquè t’identifiques amb la gent, perquè penses que és la teva forma de poder actuar, de forma molt passiva, pertany a motivacions clares.

 

Com creu que s’hauria d’enfocar el tema de la immigració? 

Primer amb molt de respecte, jo sempre penso que amb el tema de la immigració, a vegades es donen unes fotos, que jo crec que s’han de donar fotos dures, però que només les donem quan són immigrants, quan és la nostra pròpia població, no. Aleshores jo crec que aquí s’haurien de donar, en general, imatges  més impactants, dures, quan parlem quan parlem de tragèdies provocades pel propi ésser humà. És a dir que les pasteres, en el fons, són tragèdies provades pel ésser humà. Perquè trafiquen amb persones, perquè van amb barques sobresaturades de gent, etc. Per tant, primer penso que caldria donar aquest respecte i després sobretot, haurien de contribuir les imatges a anar perdent aquesta indiferència que sentim pels immigrants.

 

L’ ideal de cada persona, és arribar a ser ciutadà del món. Es pot aconseguir?

Depèn de la forma de ser. És a dir si tu estàs vitalment bé, ets una persona inquieta i t’ interessen les coses que hi ha més enllà del teu barri, tu pots estar bé a qualsevol país del món i a qualsevol situació. Ara, si ets una persona amb difícil capacitat de mullar-te amb les coses, intolerant amb forma de vida diferents a les nostres etcètera, és evident que no pots ser ciutadà del món. Per ser ciutadà del món, s’ha de viatjar, s’ha d’ aprendre dels altres i s’ha de intentar amollar-te als sistemes de vida que et trobes.

 

Últimament està creixent el número de ONG, a pesar d’ ésser les primeres en acudir als conflictes, corren perill d’acomodar-se?

Si, és clar. Crec que hem de ser molt crítics i autocrítics amb tot el món de la cooperació, perquè correm el risc, això ja ha passat, de que hi hagi un cert “aburgesament” i s’acabin convertint en una empresa que dona serveis a un voluntariat però no deixa de ser una empresa. Home, els paràmetres d’empresari han d’estar perquè sinó s’ensorrarien però el que no pot ser es que això sigui lo primer. Jo crec que hi ha ONG que han perdut una mica de vista quina és la finalitat última d’aquella institució. El que no pot ser és que ens convertim en grans “blocs mastodòntics” que al final la meitat del ingressos van a parar a mantenir una logística i una infraestructura extraordinàriament cara.

 

En quin moment o posició està respecte a aquests temes, Espanya?

No sabria dir-te perquè hi ha moltes ONG aquí que no són autòctones sinó que són seus de ONG internacionals absolutament immenses com seria Oxfam o Creu roja, per tant, quin paper juguen aquí? Doncs no gaire diferents de la resta. Aquestes ONG tenen una capacitat de penetració internacional brutal. L’altre cosa seria veure quines ONG locals, autòctones tenim, el Raval és un bon exemple. És un barri amb molts problemes de marginació, de densitat d’emigració etc i esta ple de ONG locals autòctones que treballen a petit nivell i que estan fent feines molt positives, jo crec.

 

Com veu el futur?

El que seria el món de les injustícies socials, el futur no el veig gaire esperançador, en el sentit que vivim en móns molt separats; un primer món ric, sobresaturat de béns i cada vegada més indiferent amb al tercer món, que és el que prima al món. La quantitat de gent de viu per sota dels obralls de la pobresa quadruplica, multiplica deu vegades a la gent que viu en el primer món, per tant és un món que no deixa espai a l’esperança. Ara, hi ha actuacions petites, ONG, d’ individus, que permeten creure que això pot millorar una mica. En quant al futur de les ONG, doncs que no es perdi de vista que són organitzacions humanitàries i no empreses.

Entrada: Laura Torrent

Read Full Post »

 

 “Un largo camino. Memorias de un niño soldado”,  Ishmael Beah

“Un largo camino. Memorias de un niño soldado”, Ishmael Beah

 

Cuenta una historia fascinante. A los doce años, huye del ataque de los rebeldes y vaga por un país que la violencia ha vuelto irreconocible. A los trece años, entra en el ejército del gobierno, y Beah, un buen chico, descubre que es capaz de cometer actos terribles. Nos lleva a preguntarnos hasta que punto un niño soldado puede considerarse un asesino, y como deja de serlo, y también a ver la guerra de sus inocentes ojos.

Entrada: Beatriz Llaca

  

Read Full Post »

 

“Salvar a los niños soldado”, Gervasio Sanchez

“Salvar a los niños soldado”, Gervasio Sanchez

 

 

Este libro trata sobre el secuestro masivo de niños por los distintos grupos armados enfrentados. Chema Caballero, un joven misionero javeriano que ha vivido en el Bronx de Nueva York, regresa a Sierra Leona en abril de 1999 con una clara misión: dirigir un programa de acogida, rehabilitación y reinserción de niños y niñas soldados y guerrilleros. Los soldados infantiles han matado, violado y amputado manos y brazos. Han sido utilizados como escudos humanos antes de ser entrenados como auténticos soldados. Muchos han realizado labores de espionaje para informar sobre los movimientos de las tropas progubernamentales y localizar arsenales o reservas de alimentos. Casi todas las niñas secuestradas han sido utilizadas como esclavas sexuales por los oficiales y comandantes guerrilleros. Unos tres mil niños soldados se benefician de este ambicioso programa de rehabilitación cuyo principal centro está situado en un antiguo y lujoso hotel de una playa cercana a la capital. La clave del éxito radica en la personalidad de Chema Caballero y en un sencillo método de trabajo: “Si les duele la cabeza pueden pedir una aspirina. Si necesitan hablar y contar, tienen la seguridad de que se les escuchará”.

Entrada: Beatriz Llaca

Read Full Post »

 

Niño en Sierra Leona. (Foto: REUTERS)

Niño en Sierra Leona. (Foto: REUTERS)

Insisto mucho en el tema de los niños soldado porque considero que es uno, por no decir, el problema más importante de las guerras africanas, en los que menores de edad están obligados a luchar aun sabiendo que les espera una muerte segura. Sus cuerpos son débiles y su preparación militar escasa, ¿como pueden sobrevivir dos niños de bandos opuestos con un fúsil en la mano cada uno?

 Las ansias de poder a nivel internacional llegan a tal extremo que ni siquiera somos capaces de darle la oportunidad a un niño de vivir una infancia feliz, si no que se les obliga a trabajar y a luchar, en lugar de a estudiar y a jugar que es lo único que deberían estar haciendo.

Instintivamente, si a un niño le das un arma la disparará, y más aun si previamente se le ha lavado el cerebro con mentiras acerca del bando contrario. Si le felicitas por matar a un “enemigo”, se le estará educando a ver el matar como algo positivo, por lo que crecerá, y seguirá creyendo en lo que le han enseñado.

Desmovilización en Sudán. (Stevie Mann)

Desmovilización en Sudán. (Stevie Mann)

Entrada: Beatriz Llaca

Read Full Post »

Older Posts »